Hola a Tothom,
Hola a todos,
Salut tout le monde,
Hi everybody,
Ciao a tutti,
(version catalane, française ci-dessous) Alguns de vosaltres sabeu que el pròxim 29 de Març me'n vaig cap a Califòrnia per fer el projecte final de carrera. D'altres, n'és la primera notícia que en teniu. Avui començo un blog on pretenc explicar com es desenvolupa el meu viatge pels "grans", "majestuosos", "imperials", "consumistes" i súper excitants Estats Units d'Amèrica. Per tal que la majoria del meus amics o, persones que els hi pugui interessar la meva vida o, simplement persones que no tinguin res més a fer, puguin comprendre el blog l'escriuré amb dues llengües: català i francès. Els motius són clars: els meus amics o saben català o saben francès. No vull crear cap conflicte polític, lingüístic, etc., simplement vull expressar-me amb la meva llengua materna i amb una altra llengua on la resta de gent que conec em pugui entendre. Fet aquest prefàci comencem amb el primer capítol de la meva "aventura": L'entrevista a Madrid.
El passat 28 de gener vaig anar a Madrid perquè l'ambaixada dels estats units m'exigia passar
una entrevista a Madrid per concedir-me el Visat. Gràcies a un gran home i millor persona Javier Macho Sainz (JMS) vaig poder dormir en ple centre de Madrid sense cap problema. El problema va ser més aviat arribar a Madrid. Gairebé perdo el vol de Toulouse a Madrid per culpa dels putos controls antiterroristes. La dona davant meu portava melmelada de poma i, és clar, era una terrorista potencial. L'escorcoll que li varen fer va ser de pel·lícula i jo esperant per passar el control i l'avió que marxava. Al final tot arreglat i Madrid em va rebre amb els braços oberts! Els espanyols sí que viuen bé. Vas a un bar, demanes de beure (un vinillo) i et donen de menjar, vaja, que et tajes i menges pel mateix preu!! Si mireu les fotos veureu en Manolete! Així em vaig plantar al dilluns dia 29 de Març, dia de l'entrevista, hora:10h15. Jo vaig 
arribar a les 10h10 a la porta de l'ambaixada i que em va tocar fer?? Cua!! Al carrer amb tots els immigrants, sota la pluja. Tanmateix va ser molt ràpid, més del que esperava. Val a dir que ho tenen ben muntat. Un cop a dins vaig donar el papers, em varen prendre les empremetes digitals i vaig passar a fer l'entrevista. Impressionant! Jo val a dir, estava nerviós. Si em preguntaven per si tenia ideals comunistes que havia de dir? Que no? En principi sí, oi? I si em preguntaven si volia matar en president? Clar que no el vull matar però tampoc en cau massa bé. En fi, que arribo a la finestreta, sí una puta finestreta com si volgués comprar entrades pel futbol, un tiquet d'autobús o una entrada pel cinema, i un noi molt simpàtic (mirava tota l'estona la pantalla d'ordinador i no parava de teclejar) em preguntar gentilment (i amb anglès): què vas a fer als EEUU? Jo responc que el projecte final de carrera. Ell ho anota. Llavors segueix amb la dura pregunta de: Per quant de temps? Jo dic que cinc mesos. En aquell moment una màgia, una química gairebé orgàsmica té lloc quan em mira els ulls i em diu: Your visa is aproved!! Sí, ja tenia el visat. Però automàticament vaig sentir-me estafat, vexat, humiliat, quina puta merda d'entrevista m'havien fet fer. Un viatge a Madrid per això!! Sort que vaig sortir de marxa (i perdrem classe de la uni) que sinó m'agafa un atac. Després una visita ràpida per la "capital de reino" i cap a Toulouse falta gent. Això només va ser el primer pas. Continuarà...
una entrevista a Madrid per concedir-me el Visat. Gràcies a un gran home i millor persona Javier Macho Sainz (JMS) vaig poder dormir en ple centre de Madrid sense cap problema. El problema va ser més aviat arribar a Madrid. Gairebé perdo el vol de Toulouse a Madrid per culpa dels putos controls antiterroristes. La dona davant meu portava melmelada de poma i, és clar, era una terrorista potencial. L'escorcoll que li varen fer va ser de pel·lícula i jo esperant per passar el control i l'avió que marxava. Al final tot arreglat i Madrid em va rebre amb els braços oberts! Els espanyols sí que viuen bé. Vas a un bar, demanes de beure (un vinillo) i et donen de menjar, vaja, que et tajes i menges pel mateix preu!! Si mireu les fotos veureu en Manolete! Així em vaig plantar al dilluns dia 29 de Març, dia de l'entrevista, hora:10h15. Jo vaig 
arribar a les 10h10 a la porta de l'ambaixada i que em va tocar fer?? Cua!! Al carrer amb tots els immigrants, sota la pluja. Tanmateix va ser molt ràpid, més del que esperava. Val a dir que ho tenen ben muntat. Un cop a dins vaig donar el papers, em varen prendre les empremetes digitals i vaig passar a fer l'entrevista. Impressionant! Jo val a dir, estava nerviós. Si em preguntaven per si tenia ideals comunistes que havia de dir? Que no? En principi sí, oi? I si em preguntaven si volia matar en president? Clar que no el vull matar però tampoc en cau massa bé. En fi, que arribo a la finestreta, sí una puta finestreta com si volgués comprar entrades pel futbol, un tiquet d'autobús o una entrada pel cinema, i un noi molt simpàtic (mirava tota l'estona la pantalla d'ordinador i no parava de teclejar) em preguntar gentilment (i amb anglès): què vas a fer als EEUU? Jo responc que el projecte final de carrera. Ell ho anota. Llavors segueix amb la dura pregunta de: Per quant de temps? Jo dic que cinc mesos. En aquell moment una màgia, una química gairebé orgàsmica té lloc quan em mira els ulls i em diu: Your visa is aproved!! Sí, ja tenia el visat. Però automàticament vaig sentir-me estafat, vexat, humiliat, quina puta merda d'entrevista m'havien fet fer. Un viatge a Madrid per això!! Sort que vaig sortir de marxa (i perdrem classe de la uni) que sinó m'agafa un atac. Després una visita ràpida per la "capital de reino" i cap a Toulouse falta gent. Això només va ser el primer pas. Continuarà...Version Française:
Plusieurs parmis vous savez que le 29 mars je pars en Californie pour faire mon PFE. Pour d'autres c'est la première fois que vous entendez cela. Aujourd'hui je commence un blog où je vais essayer d'expliquer comment mon voyage par les "grands", "incroyables", "impérials", "consommateurs" et super excitantes Etats Unis se déroule. Afin que la plupart des mes amis ou personnes qui peuvent s'intéresser à ma vie ou simplement des gens sans rien à foutre, soient capables de comprendre le blog je vais l'écrire en deux langues: catalan et français. Les raisons sont claires: Mes amis connaissent le catalan ou ils maîtrisent le français. Je ne veux pas générer un débat politique sur cela, je veux seulement m'exprimer dans ma langue maternelle et avec une autre langue de rencontre pour toutes les gens qui me connaissent. Une fois l'introduction a été faite on peut passer au premier épisode de mon "aventure": L'entretien à Madrid.
Le 28 Janvier dernier je suis allé à Madrid car l'ambassade des Etats Unis m'obligeait à passer un entretien à Madrid pour m'accorder la visa. Grâce à un grand homme et meilleur personne, Javier Macho Sainz, connu par Mr.Calzonazos ou JMS (salut Eugenio) j'ai pu dormi en plein centre de Madrid sans aucun souci. Le problème a été plutôt l'arrivée à Madrid. Pratiquement je perd l'avion à cause des putains contrôles de sécurité. La femme qui était devant moi avait de la compote de pomme dans le sac à main et, évidentement elle avait une putain gueule de terroriste qui faisait peur. Le contrôl de sécurité m'a fait arriver cinq minutes avant du départ à la porte d'embarque. A la fin tout s'est bien passé et je suis arrivé à Madrid où tout le monde m'attendait avec les bras ouverts! Les espagnols savent vivre vraiment bien. Tu peux aller dans un bar, commander à boire (un verre de vin) et ils t'amènent à manger gratuitement. Autrement dit, en essayant de te soûler, tu manges. Si vous regardez les photos que j'ai mis sur internet vous verrez à Manolete (un torero super connu). Ainsi je suis arrivé au lundi 29 Mars, le jour de l'entretien, heure:10h15. Je suis arrivé vers 10h10 devant l'ambassade et comme tous les autres: à faire la queue. Pourtant, c'était très rapide, plus de ce que j'attendais. Une fois dedans j'ai donné mes papiers, les empreintes digitales et ensuite j'ai passé l'entretien. Impressionant! Il faut dire que j'étais nerveux. S'ils me demandaient par mes idées de gauche? Qu'est-ce que je devais dire? Non? Normalement cela serait le "correcte"? Enfin, je ne savais pas. Je suis arrivé au guichet, oui un putain guichet, pareil que si je voulais acheter des tickets pour le foot ou pour le cinéma. Un mec très simpà (il regardait tout le temps son écran d'ordinateur et il n'arrêtait jamais de taper) me demande gentiment (et en anglais): qu'est-ce que tu vas faire aux Etats Unis? Je réponds: à faire mon PFE. Ensuite il demande: Et pour combien de temps? J'ai dit cinq moins. En cet instant-là une espèce de magie, une chimie parmie nous a eu lieu, c'était pratiquement orgasmique, il m'a regardé aux yeux en disant: Your visa is aproved!! Oui! J'avais la visa. Cependant, en même instant je me suis senti escroqué, humilié, violé, quel putain d'entretien c'était cela! Un voyage à Madrid pour ça!! Ils ont eu la change que j'ai profité pour faire un peu de tourisme parce que sinon... Après une rapide visite à la capitale de l'état, je suis rentré à Toulouse. C'était la première étape, ils en restent encore. Continuera...
