Quina hora és?

dijous, 22 de març del 2007

A Catalan in California III: SUPAERO's end

Aquest cop faré una excepció i començaré el blog en francès. D'alguna manera aquest capítol és un homenatge a l'any i mig que he passat a supaéro i que dispara el tret de sortida cap als EEUU d'Amèrica.

(Version Française)
Cette fois-ci je vais faire une exception et je vais commencer par la version française. En quelque sorte ce chapitre est un homenage à l'année et demi que j'ai passés à supaéro et qui démarre mon stage aux Etats Unis.

Il y a plein choses a raconter mais peut-être serait intéressant de faire une liste de prénoms: Mireia, Amandine (mes belles dames), Xavi, Benji, Jose (les catalans), Alex, Javi Macho, Javi Toural, Edu, Ramón, Veronica, Ana, Gabi (les espagnols), Mathieu, Jean-Louis, Veronique, Denis, Raphaël, Nico, Chistian (les belges), Roberto, Eugenio, Thierry, Gianni (les Italiens), Simon, Mathieu (papa et maman, gros bisou, vive le chupa team), Antoine, Julien, Xavi, Mathieu (les golden boys) , Jean-Michel, Maude (les indépendentistes) et philippe, Flo, Blandine, Mihalis, Jonathan, Dady, Johan, Assiz, Laurence, Lofti, Emilie, Sandrine, Nico, Fabzy, Elsa, Julia, Arnau, Bernat, Alex, Pere, Santi, Oriol, Natalia, Giulianno, toutes les gens de l'option automatique et ainsi jusqu'à l'infinie. Ces gens méritent mon remerciement pour m'offrir une vie plein de joie et d'espoir. On serait tous d'accord que l'école nous a fait chier pendant quelque temps mais, pour moi, ce sacrifice a été surpassé grâce à vous. Vous connaître vaut beaucoup plus que n'importe quel examen au BE qui m'a embêté ces années. Mercie à tous.

(version catalane)
Com ja he dit, aquesta vegada faré una excepció i començaré per la versió francesa (que ja està feta).
Hi ha moltes coses per explicar però per sobre de tot voldria recordar el noms que han set importants per mi: Mireia, Amandine (Les meves noies), Xavi, Benji, Jose (els catalans), Alex, Javi Macho, Edu, Ramón, Veronica, Ana, Gabi, Javi Toural(els españols), Mathieu, Jean-Louis, Veronique, Denis, Raphaël, Nico, Chistian (es belgues), Roberto, Eugenio, Thierry, Gianni (els Italians), Simon, Mathieu (papa i mama, un petonàs), Antoine, Julien, Xavi, Mathieu (els golden boys), Jean-Michel, Maude (els independentistes) i philippe, Flo, Blandine, Mihalis, Jonathan, Dady, Johan, Assiz, Laurence, Lofti, Emilie, Sandrine, Nico, Fabzy, Elsa, Julia, Arnau, Bernat, Alex, Pere, Santi, Oriol, Natalia, Giulianno, tota la gent d'automàtica i així fins l'infinit. Aquesta gent es mereixen el meu agraïment per oferir-me una vida plena d'alegria i esperança. Estarem tots d'acord si diem que l'escola ens ha putejat durant algun temps, però, per mi, aquest sacrifici ha estat fàcil de superar gracies a vosaltres. Conèixer-vos ha valgut més la pena que qualsevol examen o BE que hagi fet durant aquest mesos. Gràcies a tots.

dimarts, 13 de març del 2007

A Catalan in California II: Warming up in Milano

Estimats lectors, hom pot pensar que ja he arribat als US i d'aquí aquesta segona entrega de les meves peripècies. Tanmateix, aquest estaria errat en pensar això car, encara em queden 15 dies per partir. Esdeveniments externs a la meva persona m'han forçat a escriure'l.

Aquest últim cap de setmana (10-11 de març) he anat amb el germà Bernat a veure el gran "número complejo", Jaume Calafat i Sard. Però "s'equipo" no s'acaba aquí, estava composat per un gran Joan Clop (heee!), un immens Jaume Mas (heee!) i un incombustible Joan Borrell (heee!). Tots sis hem cremat Milà!!

Tant sols baixar de l'autobús varem ser rebuts per l'equip que en aquelles hores (00h30) ja havia esgotat tot l'alcohol de la reserva (2 de Rom + 1 de wisky). En les nostres mans disposàvem de 2 ampolles de Gin que havien de permetre'ns posar-nos al seu nivell.

La primera nit ens dirigirem al local social, "la pergola", caracteritzat pels seus cans i les bregues. El mestre Borrell i el nogensmenys alterat Jaume Mas decidiren prendre un carretó de 2 places. Donaren voltes pel pati del local, intentaren bolcar un un futbolí, robar una bici..., fins que el savi Calafo els prengué de la mà i se'ls endugué cap a casa amb la meva companyia. Allí l'equip es dividí per així poder fer més mal al tranquil milà. El meu grup, sense bus per anar fins a ca'n Jaume iniciar una llarga travesia a peu que, segons el nostre guia, ens prendria 25 minutets (vàrem tardar 2 hores). Pel camí, una salamela (carn de rata segon en Joan) i una conversa existencial amb el germà "uruguayo" a qui li esperava una operació de cor la pròxima setmana. Al mateix temps els altres components del contingent disfrutava del vandalisme dels perillosos col·legues d'en Calafat. Na Claudia desconnectà els cables de la música, en Fito robà un banc dels pobres okupes i, àdhuc, es passejà dues vegades per sobre d'un innocent porche. Finalment "s'equipo" es retrovà al "cuartel general" per preparar la batalla final!

Dissabte dia 11: Tour per milà. Si penseu que milà són Ferraris, gent ben vestida i ties bones: esteu equivocats, les ties estan no bones, sinó boníssimes. La nit arribà i tots ens vàrem asseure al voltant del televisor per mirar el derbi. Gran Messi!! El seu darrer gol ens va excitar i així començarem la nit al 200%.

La nit serà recordada per l'aplicació de tàctiques militars dins la Rolling Stones. Des d'aquella nit ja mai més direm Beatles, always Rolling Stones! Fou increïble, al minut 1 tot l'equip estava dispers per la discoteca llençant tot el seu armament: bombes, bazoques, tomahawks, etc. Hi hagueren ferits, pobre Jaume Mas que ho lluità fins a l'extenuació però a la pregunta: "vamos a mi casa a platicar?" ell respongué: "no, yo si voy es para dormir contigo". Error? Mai ho sabrem. Però també hi hagueren ferits a l'altre bàndol. En un altre flanc, Jaume Calafat llençà un foc a discreció als minuts de descompte. Una italiana en resultà ferida.

Finalment l'equip quedà reduït a 5 efectius i sense en Calafo no existia forma no animal d'entrar a l'apartament. Per això el combinat catalano-mallorquí començà a aplicar tècniques d'optimització amb una pobre nina de salamanca, nom?, mai ho sapiguèrem. Varem convèncer la noia perquè ens convidés a dormir a ca seva. Fou un treball d'equip extraordinari. Així en Bernat i jo mateix ens separarem del grup davant de la seva sorpresa. Les hipòtesis es dispararen.

El "comando" estava caminant cap a ca la salmantina però ella errà el camí fent la travessia eterna. Això, somat a l'estat d'en Bernat fou l'origen de la frase de la nit:"O llegamos ya o te estampo el cráneo contra la pared". La noia s'espantà, no digué res fins que varem ser a casa seva. Jo intentí tranquil·litzar-la però el mal ja estava fet, l'escamot estava enfonsat. Dormirem fins les dues. Al despertar em vaig sentir desorientat, confús, perdut. No vaig saber on era fins que ho recordí tot. Ara calia tornar amb l'equip però abans un te reconfortant amb la Júlia (sí, així es deia). Jo la vaig trobar més tranquil·la després de l'amenaça de mort del meu camarada. Dos petons i cap a casa. A l'arribada l'equip ens esperava amb il·lusió. Oferirem un informe complet al general Calafat i ell ens il·lustrà amb les tècniques d'atac més avançades. Bravo Jaume!

Aquestes dues nits han estat dures per "s'equipo" però sobretot per milà. La ciutat ja no serà més la mateixa. Espero que el lector hagi pogut copsar la magnitud de la visita. Si és així, estic segur que comprèn perquè he volgut escriure el segon capítol sense encara haver arribat a Califòrnia. Esteu tots convidats a llegir la pròxima entrega d'aquí 15 dies: l'arribada a Irvine, Califòrnia! Ah! Me'n descuidava, el bus que ens va dur de tornada a l'aeroport va patir un accident. Qui l'ha aturat? El gran Bernat. Que no s'espanti ningú, tant sols va ser un esglaï.

Annexe: Veure el correu electrònic post-festa escrit per Jaume Calafat i companyia.

Version française:

Mes amis lecteurs, quelqu’un peut penser que je suis déjà arrivé aux Etats Unis et voici la raison pour le deuxième épisode des mes expériences à l’autre côte de l’océan. Pourtant, vous vous trompez, je pars dans 15 jours. Evénements externs à ma personne m’ont forcé à l’écrire.

Ce dernière fin de semaine (salut JM), le 10-11 de mars, je suis allé avec le frère Bernat à Milan pour rencontrer le grand “nombre complex”, Jaume Calafat i Sard. Mais l’équipe ne s’arrête pas là, celle-ci était composée par le grand Joan Clop (heee!), un immense Jaume Mas (heee!) et un incombustible Joan Borrell (heee!). Les sis avons brulé Milan!!

A l’arrivé à la Station Centrale on a été reçus par l’équipe qui, en ces heures-là (00h30) avait déjà bu tout l’alcool de la réserve (2 de rhum + 1 de whisky). On disposait encore de 2 bouteilles de Gin qui devaient nous permettre nous mettre au même niveau que les autres composants du groupe.

La première soirée on est allé au local social, “la pergola”, caractérisé par ses chiens et ses bagarres. Le maître Borrell et le néanmoins altéré, Jaume Mas, ont décidé de prendre brouette de 2 places. Ils ont fait plusieurs tours avec, ils ont essayé de renverser un baby-foot, voler un vélo…, jusqu’à ce que le savant Calafo les ait pris par la main et les ait amené à la maison avec ma compagnie. En ce moment-là l’équipe s’est divisée. Mon groupe, sens bus à pouvoir prendre pour aller jusqu’à l’appartement, a initié une longue traversée à pied qui devait nous prendre, selon notre guide, seulement 25 minutes (on a marché 2 heures). Sur la route on a rencontré des gens très bizarres, par exemple, un uruguayen qui devait se faire opéré du cœur dans une semaine, il faut remarquer qu’il était en train de boire et fumer. En même temps l’autre partie de l’équipe s’est amusé avec le vandalisme des dangereux amis du frère Calafat. Par exemple, Claudia a déconnecté les câbles de la musique, Fito a volé un siège des pauvres squatters et s’est promené deux fois sur une innocente Porche. Finalement, le groupe s’est rencontré au quartier général pour préparer la bataille finale.

Samedi 11: Visite de milan. Si vous pensez que milan il n’y a que des Ferraris, des gens bien habillés et des filles belles, vous vous trompez, les filles ne sont pas belles, elles sont super belles! La nuit est tombée et on s’est assis autour de la télévision pour regarder le classico. Enorme Messi!! Son dernier but nous a excités et ainsi on a pu commencer la fête au 200%.

On se souviendra de la nuit pour l’application des stratégies militaires dans la boîte Rolling Stones. Depuis cette nuit-là on ne dira jamais Beatles, always Rolling Stones ! C’était incroyable, au minute 1 toute l’équipe était dispersée par la boîte en utilisant tout l’armement possible : des bombes, des bazookas, des Tomahawks, etc. Il y a eu des blessés, pauvre Jaume Mas qui a lutté jusqu’à exténuation mais à la question : « va-t-on a parler chez moi ? » il y a répondu : « non, si je viens chez toi c’est pour dormir avec toi ». Erreur ? On le ne sevra jamais. Pourtant, il y a eu des blessés à l’autre côte de la tranchée. A la dernière minute, Jaume Calafat a tiré à discrétion. Une italienne a été touchée.

Finalement, l’équipe s’est vue réduite à 5 personnes et sans Calafo on n’avait aucune moyenne pour entrer à l’appartement. C’est pourquoi, la connexion catalano-mallorquin a commencé à appliquer des techniques d’optimisation avec une pauvre fille de Salamanca, prénom?, on ne l’a jamais su. On a convaincu la fille pour qu’elle nous invite à dormir chez elle. C’était un travail d’équipe extraordinaire. Ainsi, Bernat et moi même nous sommes séparés du groupe devant sa surprise. Plein d’hypothèses ont été faites.

Le commando était en train de marcher vers la maison de la fille mais elle s’est trompée du chemin en faisant la traversée eternel. Ceci plus l’état de Bernat a été l’origine de la phrase de la nuit : « Soit on arrive maintenant soit je t’éclate la tête contre le mur ». La fille a eu peur (normale moi aussi), donc elle n’a rien dit jusqu’à la maison. On a dormit jusqu’à deux heures. Quand je me suis réveillé j’étais perdu, désorienté, confondu. Je ne savais pas où j’étais jusqu’à ce que je me suis souvenu de tout. Il fallait partir vers chez Jaume où on a rendu un rapport de la mission. En même temps, le général Calafat nous a appris comment il faut faire pour attaquer les cibles italiennes. Bravo Jaume !

Ces deux soirées ont été dures pour l’équipe mais surtout pour milan. La ville ne sera plus la même. J’espère que le lecteur ait pu comprendre la magnitude de la visite. Si c’est comme ça, je suis certain qu’il a compris pourquoi j’ai voulu écrire le deuxième épisode, même si je ne suis pas encore arrivé en Californie. Vous êtes tous invités à lire le prochaine épisode dans 15 jours : l’arrivé à Irvine, Californie ! Ah ! J’oubliais vous dire que le bus qui nous a amené a souffert un accident. Il ne faut pas s’alarmer, personne ne s’est fait mal.

Annexe : Voir mél post-fête écrit par l’équipe.

dissabte, 17 de febrer del 2007

A Catalan in California I

Hola a Tothom,
Hola a todos,
Salut tout le monde,
Hi everybody,
Ciao a tutti,

(version catalane, française ci-dessous) Alguns de vosaltres sabeu que el pròxim 29 de Març me'n vaig cap a Califòrnia per fer el projecte final de carrera. D'altres, n'és la primera notícia que en teniu. Avui començo un blog on pretenc explicar com es desenvolupa el meu viatge pels "grans", "majestuosos", "imperials", "consumistes" i súper excitants Estats Units d'Amèrica. Per tal que la majoria del meus amics o, persones que els hi pugui interessar la meva vida o, simplement persones que no tinguin res més a fer, puguin comprendre el blog l'escriuré amb dues llengües: català i francès. Els motius són clars: els meus amics o saben català o saben francès. No vull crear cap conflicte polític, lingüístic, etc., simplement vull expressar-me amb la meva llengua materna i amb una altra llengua on la resta de gent que conec em pugui entendre. Fet aquest prefàci comencem amb el primer capítol de la meva "aventura": L'entrevista a Madrid.

El passat 28 de gener vaig anar a Madrid perquè l'ambaixada dels estats units m'exigia passar una entrevista a Madrid per concedir-me el Visat. Gràcies a un gran home i millor persona Javier Macho Sainz (JMS) vaig poder dormir en ple centre de Madrid sense cap problema. El problema va ser més aviat arribar a Madrid. Gairebé perdo el vol de Toulouse a Madrid per culpa dels putos controls antiterroristes. La dona davant meu portava melmelada de poma i, és clar, era una terrorista potencial. L'escorcoll que li varen fer va ser de pel·lícula i jo esperant per passar el control i l'avió que marxava. Al final tot arreglat i Madrid em va rebre amb els braços oberts! Els espanyols sí que viuen bé. Vas a un bar, demanes de beure (un vinillo) i et donen de menjar, vaja, que et tajes i menges pel mateix preu!! Si mireu les fotos veureu en Manolete! Així em vaig plantar al dilluns dia 29 de Març, dia de l'entrevista, hora:10h15. Jo vaig arribar a les 10h10 a la porta de l'ambaixada i que em va tocar fer?? Cua!! Al carrer amb tots els immigrants, sota la pluja. Tanmateix va ser molt ràpid, més del que esperava. Val a dir que ho tenen ben muntat. Un cop a dins vaig donar el papers, em varen prendre les empremetes digitals i vaig passar a fer l'entrevista. Impressionant! Jo val a dir, estava nerviós. Si em preguntaven per si tenia ideals comunistes que havia de dir? Que no? En principi sí, oi? I si em preguntaven si volia matar en president? Clar que no el vull matar però tampoc en cau massa bé. En fi, que arribo a la finestreta, sí una puta finestreta com si volgués comprar entrades pel futbol, un tiquet d'autobús o una entrada pel cinema, i un noi molt simpàtic (mirava tota l'estona la pantalla d'ordinador i no parava de teclejar) em preguntar gentilment (i amb anglès): què vas a fer als EEUU? Jo responc que el projecte final de carrera. Ell ho anota. Llavors segueix amb la dura pregunta de: Per quant de temps? Jo dic que cinc mesos. En aquell moment una màgia, una química gairebé orgàsmica té lloc quan em mira els ulls i em diu: Your visa is aproved!! Sí, ja tenia el visat. Però automàticament vaig sentir-me estafat, vexat, humiliat, quina puta merda d'entrevista m'havien fet fer. Un viatge a Madrid per això!! Sort que vaig sortir de marxa (i perdrem classe de la uni) que sinó m'agafa un atac. Després una visita ràpida per la "capital de reino" i cap a Toulouse falta gent. Això només va ser el primer pas. Continuarà...

Version Française:
Plusieurs parmis vous savez que le 29 mars je pars en Californie pour faire mon PFE. Pour d'autres c'est la première fois que vous entendez cela. Aujourd'hui je commence un blog où je vais essayer d'expliquer comment mon voyage par les "grands", "incroyables", "impérials", "consommateurs" et super excitantes Etats Unis se déroule. Afin que la plupart des mes amis ou personnes qui peuvent s'intéresser à ma vie ou simplement des gens sans rien à foutre, soient capables de comprendre le blog je vais l'écrire en deux langues: catalan et français. Les raisons sont claires: Mes amis connaissent le catalan ou ils maîtrisent le français. Je ne veux pas générer un débat politique sur cela, je veux seulement m'exprimer dans ma langue maternelle et avec une autre langue de rencontre pour toutes les gens qui me connaissent. Une fois l'introduction a été faite on peut passer au premier épisode de mon "aventure": L'entretien à Madrid.

Le 28 Janvier dernier je suis allé à Madrid car l'ambassade des Etats Unis m'obligeait à passer un entretien à Madrid pour m'accorder la visa. Grâce à un grand homme et meilleur personne, Javier Macho Sainz, connu par Mr.Calzonazos ou JMS (salut Eugenio) j'ai pu dormi en plein centre de Madrid sans aucun souci. Le problème a été plutôt l'arrivée à Madrid. Pratiquement je perd l'avion à cause des putains contrôles de sécurité. La femme qui était devant moi avait de la compote de pomme dans le sac à main et, évidentement elle avait une putain gueule de terroriste qui faisait peur. Le contrôl de sécurité m'a fait arriver cinq minutes avant du départ à la porte d'embarque. A la fin tout s'est bien passé et je suis arrivé à Madrid où tout le monde m'attendait avec les bras ouverts! Les espagnols savent vivre vraiment bien. Tu peux aller dans un bar, commander à boire (un verre de vin) et ils t'amènent à manger gratuitement. Autrement dit, en essayant de te soûler, tu manges. Si vous regardez les photos que j'ai mis sur internet vous verrez à Manolete (un torero super connu). Ainsi je suis arrivé au lundi 29 Mars, le jour de l'entretien, heure:10h15. Je suis arrivé vers 10h10 devant l'ambassade et comme tous les autres: à faire la queue. Pourtant, c'était très rapide, plus de ce que j'attendais. Une fois dedans j'ai donné mes papiers, les empreintes digitales et ensuite j'ai passé l'entretien. Impressionant! Il faut dire que j'étais nerveux. S'ils me demandaient par mes idées de gauche? Qu'est-ce que je devais dire? Non? Normalement cela serait le "correcte"? Enfin, je ne savais pas. Je suis arrivé au guichet, oui un putain guichet, pareil que si je voulais acheter des tickets pour le foot ou pour le cinéma. Un mec très simpà (il regardait tout le temps son écran d'ordinateur et il n'arrêtait jamais de taper) me demande gentiment (et en anglais): qu'est-ce que tu vas faire aux Etats Unis? Je réponds: à faire mon PFE. Ensuite il demande: Et pour combien de temps? J'ai dit cinq moins. En cet instant-là une espèce de magie, une chimie parmie nous a eu lieu, c'était pratiquement orgasmique, il m'a regardé aux yeux en disant: Your visa is aproved!! Oui! J'avais la visa. Cependant, en même instant je me suis senti escroqué, humilié, violé, quel putain d'entretien c'était cela! Un voyage à Madrid pour ça!! Ils ont eu la change que j'ai profité pour faire un peu de tourisme parce que sinon... Après une rapide visite à la capitale de l'état, je suis rentré à Toulouse. C'était la première étape, ils en restent encore. Continuera...